El mirava de dalt a baix. Tècnica exquisida. O a mi m’ho semblava. Exòtic, si més no. El treia, el tornava a posar dins. I em mirava de reüll. Treure i posar el pop 3 vegades i mentrestant, tallar unes quantes racions: aquesta era la tècnica. El pop, en realitat, era ell. 8 mans imàginaries, però físiques, dues. Tenien més en comú del que ningú podia veure. Veus, crits i gent cridant. Els bancs i les taules estaven plens. Sentia la musicalitat del gallec a totes bandes na feira. I jo me’l mirava, observava aquell pulpeiro com cada 18 d’agost amb tota la curiositat d’una nena catalana. Cada any creixia una mica més i ell, un pulpeiro reconegut a la zona, es feia cada cop més vell, però a l’hora més expert. Les seves 8 mans imaginàries seguien treballant sense parar, estiu rere estiu. El papa parlava amb ell. Es coneixien de tota la vida. Els sentia parlar en gallec, el pare, barrejant-lo amb castellanismes, fruit de tants anys fora de Galícia; el pulpeiro amb un accent massa tancat per a mi que a vegades em costava entendre. Jo, agafada de la mà del meu pare, cabell llarg, vambes amb llums a la moda, pantalons curts i samarreta de tirants, els observava i els sentia, i ho absorbia tot com una esponja per no oblidar-me de res la resta del any. Parlaven de “Què tal la mare?”, “Què tal els teus nens?”, “Com va el negoci, “I el teu?”, res més. Es repetia la conversa cada 18 d’agost al mateix lloc. Els negocis anaven molt bé, l’estiu, bé i poc més. L’únic que canviava de tant en tant era que s’explicaven que un tiet havia mort, o quan la iaia va morir, el pare li va explicar. Eren amics de joventut, quan el pare encara no havia pres la decisió de marxar a Barcelona. Sortien de festa pels pobles del voltant, compartien nits de borratxeres i potser, s’havien barallat per la mateixa noia. Eren de la mateixa edat. Sentia aquelles converses d’adults com una més, amb ells em sentia a casa. I sobretot, era diferent a tot el que veia a Barcelona.
Torno a estar observant el pop. Fora 3 cops i tècnica exquisida com fa 20 anys. El pulpeiro segueixen sent l’amic del papa. Què li he dir ara? Perdona, mira és que el pare no hi és. I si no se’n recorda? Com no s’ha d’en recordar del papa? Ara estic sola observant-lo. Allà davant da pota. Cabells més curts, metxes balayage, pantalons alts, vambes de plataforma, samarreta de màniga curta i la mascareta. Quasi igual, però més alta, més viscuda i amb més experiències. El pulpeiro m’observa, em mira de reüll i li recordo a algú familiar, però no hi cau. Segueix a la seva. He vingut amb un cotxe de lloguer, m’he allotjat a un hostal diferent, no he fet la mateixa rutina que feia el meu pare cada estiu (mentre tot anava bé). La mama s’ha quedat al seu poble, no vol venir a recordar al papa en aquest ritual. Tinc por d’interrompre el ritme de la feina. Si li dic que el papa ja no hi és, totes les racions de pop s’endarriran? Miro les taules, estan plenes però no tant, distància obligatòria, és estrany no veure gent tant junta na feira. Les iaies han desaparegut. Se sent el castellà de Madrid, però poc gallec autèntic, com aquell que em costava entendre. Em col·loco millor la mascareta. Per un moment, tanco els ulls i sembla que encara som a 1999. El temps s’ha aturat en aquesta feira, el temps no ha avançat, l´únic que trobo diferent és que la que ha canviat sóc jo. Una nena se’m para al costat i alça la mirada i m’observa. Va agafada del seu pare, els dos observen el pulpeiro. El pare s’ajup i li diu en català: “Fixa’t-hi, això a Barcelona no ho veuràs mai”. La miro i somric. Li he de dir a l’amic del papa. “Perdona, perdona”. El pulpeiro alça la mirada i no deixa les tisores. Em parla mentre segueix tallant a alta velocitat. Ho he de dir en gallec. Tu pots. Ho dic. Li dic qui sóc. Li dic que no hi és. Les tisores li cauen de les mans. I té els ulls oberts com plats. “Pero non pode ser. Cómo qué morreu?”. Es neteja les mans. Li cau una llàgrima i m’abraça.
Comentarios
Publicar un comentario